Com una gota d'aigua
Una gota d’aigua llisca per la pedra. És petita, poruga, indefensa, gairebé no es veu. Poc a poc va fent el seu camí. S’entrebanca, però torna a formar-se amb més força. Passa per tots els racons, fent-se més resistent, més calmada, però també més segura de sí mateixa.
Avança amb decisió, volent resseguir, descobrir, i conèixer-ho tot, però encara amb cautela, per no trobar-se amb allò que l’atemoreix i la fa tremolar com una fulla, que la fa dubtar i la fa tornar a ser diminuta.
Té ganes de veure molt de món, surt del seu niu tota sola però decidida a fer un pas que per ella és important, és com un repte que la fa ser més gran, que l’encoratja a millorar cada dia una mica més.
Pors i temors van quedant enrere, van disminuint i relativitzant-se, mentre que l’esforç, l’atreviment, la valentia i el coratge es van convertint en els protagonistes de la nostra història.
La inseguretat ha fet de malson durant molt de temps, ha fet defallir tot el que s’havia anat aconseguint.
Però les grans virtuts assolides amb la maduresa han fet guanyar la batalla amb honor i prestigi.
Petites coses omplen el cor d’una persona que surt per primer cop de casa seva. Una persona insegura, poc convençuda del que és capaç i que no s’estima prou a sí mateixa.
Una nova vida per uns dies, unes setmanes, uns mesos que seran diferents de tots els altres i plens de reptes, esforços, experiències, que dia a dia ompliran allò que és mig ple però que cal acabar-ho d’omplir per poder aconseguir allò que et fa sentir còmode i satisfet de tu mateix.
Una altra ciutat, una altra llengua, unes noves amistats, uns nous objectius per assolir.
Cada dia és un misteri. Què passarà avui? Et preguntes.I quan vas a dormir vols gravar-ho tot en la memòria per por d’oblidar-ho i a la vegada notes la distància que et separa dels que estimes i converteix el son en un gust agredolç que et posa la pell de gallina.
Una experiència com l’Erasmus ha representat per mi un immens llistat de sensacions gairebé inexplicables, indescriptibles. Bé, de fet això és el que les fa meravelloses.
Ja a casa
He tornat, i per no perdre la costum, he de seguir estudiant pel que podria ser l'ultim examen de la carrera.
Per això, deixo a mitges el que escriuré d'aquí uns dies; la reflexió i el balanç del meu eramus i així podreu saber una mica el que ha significat per mi.
Retorn a Padova
Ens hem retrobat tots amb ganes d'explicar-nos com havien anat aquests dies però a la vegada de continuar vivint els nostres dies padovans, diferents, en una altra ciutat i amb una altra gent...coses que en el dia a dia ens van enriquint a tots.
L'habitació, la bici, els carrers, la facultat, les amistats, les coses típiques d'aquí, els horaris dels àpats i l'italià,,,el famós italià que a tots se'ns ha oblidat una mica aquestes festes.
La veritat és que no han canviat gaires coses..però una de les més importants ha estat la imatge de la ciutat; la pluja que l'havia caracteritzat s'ha convertit en una neu que des del dia de cap d'any ha deixat la seva petjada a Padova. Poc a poc s'ha anat fonent, però el fred que fa no deixa esborrar les últimes glapes.
Seran poc menys de dos mesos protagonitzats per un estudi que tot i ser dur està recolzat per aquelles estones de descans i de distracció on la diversió i l'humor faran més amens aquests dies que poc a poc van essent menys.
Venècia ofegada
Ha estat la quarta "acqua alta" de la història.
Només tres vegades el desastre ha estat pitjor; el 1966 Venècia va estar submergida sóta 194 centímetres d'aigua salada, el 1979 sóta 166 i el 1986 sóta 159 centímetres.
El primer de desembre Venècia va quedar ofegada dins l'aigua que ha pujat 1,56 metres per sobre del nivell del mar.
Sóta l'aigua s'hi va submergir gairebé tot.
Els venecians es despertaven de bon matí alterats pel soroll de les sirenes que anunciaven l'arribada de l'alta marea.
Aquesta gran onada va estar causada pel fort vent de Scirocco, que bufant tota la nit va provoca el gran aconteixement passat per aigua
Ha nevat
En veure-ho vaig saltar d’alegria, com una nena, i de seguida vaig trucar als de casa per explicar-ho. Quina emoció!
Vaig quedar-me embobada davant la finestra veient com queien les volves de neu. Tenien un caure delicat, un caure dolç.
Durant ben bé quatre hores la neu va anar deixant rastre per tota la ciutat, però res va deixar de funcionar. Alguns van optar per quedar-se a casa i no anar a classe, però jo vaig sortir al carrer per veure de més aprop un autèntic dia d’hivern, amb neu i fred.
Realment ens preocupa el que pensi la gent de nosaltres?
Hi ha qui creu que ens trobem immersos dins d'una llei de la selva. Cadascú mira pel seu propi interès, però fins a quin punt els interessos de la gent beneficia a la resta?
Són preguntes que segurament no es formulen sovint, sinó que tot i que moltes vegades es demostri el contrari, les persones som ciutats emmurallades, vaixells blindats amb alguna que altra escletxa per deixar-hi entrar només allò que és bò per nosaltres mateixos.
I jo em pregunto: per què tancar les portes si de lo dolent també es pot aprendre?
Potser volem protegir-nos, però el que s'acaba fent és aïllar-se d'una realitat que tot i ser dura i cruel és la que ens toca viure.
I si no la vivim perquè som aquí?
Tothom ha passat penes i glòries i sincerament qui no les viu és perquè viu enganyat, encegat, aíllat d'un món en forma de balança.
Hi ha qui rep patacades.
Hi ha qui té més sort i qui veu la vida de color de rosa.
Però realment qui no barreja tot això no pot ser feliç.
Es diu que dels errors s'aprèn, però si un no s'equivoca deu estar totalment buit com a persona.
Ningú pot ser un sant ni un ésser perfecte. Però tampoc es pot caure en l'error de deixar de fer el que es vol pel que puguin pensar els altres.
Un no pot pensar per un altre.
Un mateix ha de decidir, correctament o no, però almenys serà ell i no un altre el que podrà creure que s'ha valgut de la seva persona.
Por a equivocar-se? Segurmanent.
Però si no es prova no hi haurà emocions a la vida. I no emocionar-se no és viure i no viure és morir.
Un no pot deixar tallar-se les ales i que això li impedeixi volar.
Un ha de poder recórrer món i omplir-se així dels racons més insòlits.
Si ens tanquem en banda ens arrisquem a perdre'ns tant lo dolent com lo bò.
Si posem barreres, després el món ens posarà barreres a nosaltres i acabarem perdent-ho tot.
La vida és doncs perquè la visquem, deixant-nos de pressions i opinions externes que segurament no ens agradaran però tothom és lliure d'expressar el que pensa.
Per això els humans som éssers intel·ligents, malvats o solidaris.
Però lo essencial és que cadascú és com és, diferent, imprevist i irrepetible.
Sinó no seriem persones, més aviat autòmates moguts per les masses que han anat intentant dominar el món.
La gent resisteix, buscant un camí que els portarà no se sap on però que serà seu i no dels altres.
Aquesta és doncs la qüestió; cadascú té el seu món, que podrà o no compartir amb els altres.
Un mes després
Sembla mentida!! En un obrir i tancar d'ulls ja ha passat un mes i jo me l'he començat a fer casa meva, els carrers, la gent, la vida del dia a dia, les festes, l'anar a comprar, anar a classe, estudiar, fer el dinar, el sopar....són tot un munt de coses que dins d'aquest mes han anat guanyant terreny dins la meva quotidianitat.
Fa un mes que sóc aquí que ja em sembla bastant de temps però no ha passat pas lent sinó el contrari, sembla que porti mitja vida aquí però en poc temps m'he adaptat a un món nou que comença a agafar forma, no deixant de banda que el que tenia fa dos dies l'enyoro més que res en aquest món.
Trobo a faltar la meva habitació, els carrers de Llavaneres, la seva gent, els amics, la família i sobretot a tu Marc que m'estimes en la distància però ara més fort que mai.
Gràcies a tots per fer la meva vida tant especial, perquè ara des d'aquí és diferent, però el que la rodeja (que és el més important) segueix sent el mateix de sempre.