Hi ha qui creu que ens trobem immersos dins d'una llei de la selva. Cadascú mira pel seu propi interès, però fins a quin punt els interessos de la gent beneficia a la resta?

Són preguntes que segurament no es formulen sovint, sinó que tot i que moltes vegades es demostri el contrari, les persones som ciutats emmurallades, vaixells blindats amb alguna que altra escletxa per deixar-hi entrar només allò que és bò per nosaltres mateixos.

I jo em pregunto: per què tancar les portes si de lo dolent també es pot aprendre?

Potser volem protegir-nos, però el que s'acaba fent és aïllar-se d'una realitat que tot i ser dura i cruel és la que ens toca viure.

I si no la vivim perquè som aquí?

Tothom ha passat penes i glòries i sincerament qui no les viu és perquè viu enganyat, encegat, aíllat d'un món en forma de balança.

Hi ha qui rep patacades.
Hi ha qui té més sort i qui veu la vida de color de rosa.
Però realment qui no barreja tot això no pot ser feliç.

Es diu que dels errors s'aprèn, però si un no s'equivoca deu estar totalment buit com a persona.
Ningú pot ser un sant ni un ésser perfecte. Però tampoc es pot caure en l'error de deixar de fer el que es vol pel que puguin pensar els altres.

Un no pot pensar per un altre.
Un mateix ha de decidir, correctament o no, però almenys serà ell i no un altre el que podrà creure que s'ha valgut de la seva persona.

Por a equivocar-se? Segurmanent.

Però si no es prova no hi haurà emocions a la vida. I no emocionar-se no és viure i no viure és morir.

Un no pot deixar tallar-se les ales i que això li impedeixi volar.

Un ha de poder recórrer món i omplir-se així dels racons més insòlits.

Si ens tanquem en banda ens arrisquem a perdre'ns tant lo dolent com lo bò.
Si posem barreres, després el món ens posarà barreres a nosaltres i acabarem perdent-ho tot.

La vida és doncs perquè la visquem, deixant-nos de pressions i opinions externes que segurament no ens agradaran però tothom és lliure d'expressar el que pensa.

Per això els humans som éssers intel·ligents, malvats o solidaris.
Però lo essencial és que cadascú és com és, diferent, imprevist i irrepetible.
Sinó no seriem persones, més aviat autòmates moguts per les masses que han anat intentant dominar el món.

La gent resisteix, buscant un camí que els portarà no se sap on però que serà seu i no dels altres.

Aquesta és doncs la qüestió; cadascú té el seu món, que podrà o no compartir amb els altres.